Secció internasional
Enviat especial a Güasintón
Acabats d'aterrar a terres de la nostra Comunitat, i encara amb l'èxtasis dominant el nostre cos després d'assistir a la cerimònia de consagració d'Oflama com a santo súbito in vita, redactem esta crònica intentant conduir-nos per l'objectivitat periodística per a transmetre una visió fidel dels esdeveniments ocorreguts estos dies a la capital del món, Güasintón.
Barat Oflama, va arribar al lloc sagrat del Cap-i-oli, des de la ciutat del formatge, Piladelpia, en un tren que va recòrrer el mateix camí que va seguir el pare Abraham Flincon, en el seu viatge des de la seua terra natal fins a la terra promesa, tot un signe que no podem oblidar.
A l'esplanada del Cap-i-oli li esperaven vora els dos milions de persones per a aclamar-lo, una dada aportada per la policia del comtat de Kentackis, desplaçada per a l'ocassió per estar aveats a comptar caps de ramats per a cobrar l'impost adient. Persones que esclataren en un crit d'esperança quan Barat Oflama va comparéixer davant d'ells per a acceptar la seua santitat súbita in vita amb el jurament protocolari.
Després de ser investit amb tan alta magnificiència i responsabilitat, es va adreçar als presents per a proclamar: "Yes, we saint" que vol dir en la nostra llengua comunitària: "Si, tots som sants" és a dir, que tots estem cridats a la santitat encara que no tan ràpidament com ell.
Una vegada es va produir la proclamació com a santo súbito in vita el cos del servici secret dels Estats Fundits, l'arraparen de la vista dels fidels per a conduir-lo al lloc més pur a la terra, d'ahí el seu nom de Casta Blanca, per a que des d'allí propague a tota l'humanitat l'esperança del seu missatge.
Entre els dos milions d'extasiats, trobàrem a un grapat de veins de la comunitat que volgueren corroborar amb les seues paraules la santitat súbita in vita de Barat Oflama, en concret, un d'ells (que no vol desvelar la seua identitat) ens digué que en el moment de la proclamació d'Oflama, tenia l'escriptura d'hipoteca de la seua vivenda en les mans, i esta es va trencar en mil troços fins que va desaparéixer de la seua vista en un clar milacre de nostre senyor Oflama. Un altre comunitari, que tampoc volgué donar-se a conéixer, present també, ens va declarar que en eixe precís moment va recordar on havia amagat el regal d'aniversari per a la seua dòna que ella havia pensat que mai l'havia comprat, cosa que naturalment és un gran milacre.
Imbuits d'este esperit d'esperança ens encaminàrem fins a l'aeroport esperant que les llargues cues haveren desaparegut per impuls de la proclamació d'Oflama, per fins ahí pareix ser, que encara no han arribat els influixos positius d'este nomenament. Pero mai perdrem l'esperança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada